Una explosió colossal a la galàxia NGC 3913.
El 16 de febrer de 2026 es va detectar una nova llum brillant a la galàxia espiral NGC 3913, a la constel·lació de l’Ossa Major. Es tractava de la supernova SN 2026dix, l’explosió final d’una estrella massiva situada a uns 30 milions d’anys llum de la Terra.
Les supernoves són un dels fenòmens més energètics de l’univers. Durant uns dies o setmanes poden arribar a brillar tant com tota la galàxia que les acull. En el cas de la 2026dix, les observacions indiquen que probablement es tracta d’una supernova de col·lapse del nucli estel·lar, un tipus d’explosió que es produeix quan una estrella amb més de vuit vegades la massa del Sol es queda sense combustible nuclear.
Què passa quan una estrella mor?
Durant la seva vida, una estrella genera energia fusionant elements lleugers com l’hidrogen en altres de més pesants. Però aquest procés no és etern. Quan el nucli queda saturat d’elements com el ferro —que ja no produeixen energia en fusionar-se—, la pressió interna disminueix i la gravetat fa col·lapsar l’estrella sobre ella mateixa en una fracció de segon.
Aquest col·lapse desencadena una ona de xoc que expulsa les capes externes a velocitats de milers de quilòmetres per segon. El resultat és una explosió espectacular que allibera enormes quantitats d’energia i dispersa al medi interestel·lar elements químics essencials.
Per què és important estudiar-la?
L’anàlisi de la llum de la supernova 2026dix —la seva corba de llum i el seu espectre— permet als astrònoms reconstruir com era l’estrella progenitora i com s’ha produït l’explosió. Cada nova supernova observada és una peça més del trencaclosques que ens ajuda a entendre l’evolució de les estrelles massives.
A més, aquestes explosions són responsables de sembrar l’univers amb elements com l’oxigen, el carboni o el ferro, imprescindibles per a la formació de planetes i, eventualment, de vida!
En definitiva, la supernova 2026dix no és només una explosió llunyana: és un recordatori que l’univers està en constant transformació, i que la mort d’una estrella pot ser el principi de noves històries còsmiques!
Jo la vaig observar des de casa el dia 25 de febrer de 2026. La fotografia és una integració de 4 imatges de 7,5 minuts, sumant un total de 30 minuts d’exposició, amb un telescopi reflector Orion de 10”, 254mm de diàmetre a F:1000, f/3,9.
Us comparteixo diversos processats per tal d’apreciar millor l’estructura de la galàxia.
Rafael Balaguer.
